Estava escoltant una reflexió d’una mestra iogui que demanava als assistents sobre la seva ànima… si creien que en tenien, com se la imaginaven, a on la podien trobar… al més pur estil socràtic, preguntes de reflexió de diverses respostes més o menys profundes…Si em demaneu si crec que tenim ànima, essència, esperit, vida interior, intuïció o qualsevol altre concepte que pugui ser més o menys sinònim… us diré que si! Crec que tenim ànima… i me la imagino com un res material, sense pes, transparent, instal·lat en les nostres parets interiors, sota la nostra pell… és quelcom energètica… que no es veu però que es nota…per tant, totalment lícit els que hi creuen com el que no… però jo vaig per la banda dels que si…
Tots quan naixem som essència pura i aquest fet ens connecta amb altres dimensions no físiques… us heu plantejat l’origen dels terrors infantils? O què ens passa exactament quan als voltant dels 6 o 7 anys perdem la innocència? O per què a l’arribar a l’adolescència s’obre la caixa de Pandora i la rebel·lia?
Les pors infantils poden ser degut a molts factors, evidentment, però n’hi ha un de ben curiós… el món extrasensorial…, les ànimes pures hi tenen accés directe perquè la raó encara no és el director de la seva vida… simplement com per a pensar-hi… on portem la nostra ànima en aquests moments? Sort d’alguns ninos de pelutxo inseparables…
Quan perdem la innocència és obrir els ulls a la realitat, en el seu pas ens n’adonem de que tot un món d’il·lusió infantil s’ensorra, sentim la mentida dels nostres pares i familiars… però com pot ser que picant a un tros de fusta ens portin regals????? Un engany molt humà i ben intencionat, però en paral·lel perdre el filtre de ser nen i nena, obre una mirada més profunda a la real realitat… en aquest moment els possibles amics invisibles, els nostres àngels de la guarda invisibles semblen abandonar-nos…i ens sentim perduts… començar la primària en el cicle inicial pot ser més del que sembla a nivell emocional…. on queda la nostra ànima ens aquest traspàs?
I l’adolescència? Tots som resultats de la suma de les influències de totes les persones que passen per les nostres vides, comencem pels pares, la família, els mestres, els veïns, els companys d’escola… i també l’inconscient col·lectiu, una espècie de drop box que viu de forma invisible sobre els nostres caps i que amb fils invisibles ens va uniformant, normalitzant i educant en una moral raonada i estructurada i no se fins a quin punt sentida.
Llavors l’adolescent obre els ulls en 360 graus i s’adona de que el món és paradoxal, que potser està començar a pensar, sentir i fer coses que li han presentat que són bones i interessants… però que al despertar-se el sentit crític s’adonen de que són coses que no tenen res a veure amb la seva ànima, amb la seva essència… quants fills pretenen ser grans jugadors de futbol per a ser acceptats per als seus pares futbolistes? Per posar un exemple… O quants fracassos escolars poden ser resultat d’una desestructuració personal perquè t’adones de que el que vius no té el sentit que realment necessites, sabent que no tens ni idea del que realment necessites? Per què no tots som un Justin Bieber ni una Camila Cabello… on viu l’essència en aquests moments?
Però si seguim en aquesta línia, podem pensar en quantes persones que han arribat a l’edat madura, i tenen una vida estructurada, fins i tot “feliç” i de cop i volta, donen un gir bestial a la mateixa que ningú o molts no poden entendre…
I aquí pot venir la nostra aportació… potser han escoltat tant tot el que venia de fora, potser han escoltat tant la pròpia ràdio tòxica que aquest fet els hi ha fet emmudir la seva essència interior… en aquest punt tots hi som per compartir i conviure… el problema és quan la persona es viu des de fora cap a dins, i s’oblida que s’ha de començar de dins cap enfora, i que els altres t’acompanyen de diferents formes al llarg de la nostra vida, però que la teva vida sols tu la pots viure… per aquest motiu, el teu estil de vida, ha de ser fidel al que la teva ànima et diu i sovint no escoltem… Escoltar la nostra veu interior no és un fet reservat per a quatre il·luminats, tothom la té… penso per exemple quan em parla la meva intuïció, crec que mai s’ha equivocat en el que em deia…però no puc dir el mateix quan he escoltat en excés el que em deixa la meva ràdio interior, masses emissores i algunes ni meves…
Escoltar-nos és més simple del que sembla… els ingredients podrien ser per exemple aquests:
- Una mica de temps per a poder dedicar-nos a nosaltres mateixos.
- Intentar connectar amb els nostres talents, què és el que m’agrada fer i se’m dóna bé de fer?
- Quins són els meus punts de millora i quins no cal que tinguin un treball preferent?
- Saber la diferència entre cuidar-te i pensar que t’has de cuidar.
- Quan eduquis als teus fills, no fer-ho des de la pròpia experiència, ells no són una pròtesis teva, intenta fer-ho des del saber qui són, què pensen, què senten… i llavors fes de guia model per ajudar-los a trobar el seu veritable camí; no és necessari que continuïn el teu per més bé que estigui, ells tenen de viure la seva pròpia experiència vital, sense haver de ser acceptats de forma condicional.
- Aprèn a valorar la simplicitat, a deixar de confondre entre el que desitges i necessites, tenim molt més del que necessitem, sovint necessitem necessitar per omplir buits emocionals que no sabem omplir des de la connexió amb l’ànima.
- Escolta la música de la natura, és pura i harmònica, la Shakira canta molt bé des de la ràdio del cotxe, però s’han de trobar moments de tot.
- Estima’t sense condicions i estima d’aquesta forma, sense esperar un intercanvi d’afectes perquè tu fas i l’altre adquireix un deute emocional o, al revés, connectar-te a la culpa del deute per que l’altre t’ha fet i t’ha donat….l’amor no és compra.
- Somia quan dormis i somia despert per connectar-te amb les teves il·lusions… sovint les il·lusions són petites pistes que t’ajuden a veure el camí que has de construir… si l’has de construir, si vas per un camí que ja està fet, pots equivocar-te, tothom té el seu…
- Obre els ulls de bon matí amb l’agraïment d’estar viu, viu el dia com si fos el primer i l’últim al mateix temps, i ves a dormir tancant els ulls amb la satisfacció del tros de camí fet.
- Escull els teus companys de viatge,” el diga’m amb qui vas i et diré qui ets…” sovint les afinitats són el reforç que necessites per ser tu mateix i mateixa… ser tu mateix és una forma directe de connectar amb la teva ànima… qui es connecta de veritat no ha de convèncer ni ha demostrar res, viu i deixa viure… no li cal seguidors ni aplaudiments, la nostra ànima no viu de premis, viu d’emocions construïdes en positiu.
I escolta, si un cop arribat a aquesta alçada d’escrit, t’has emocionat d’alguna forma… crec que és perquè crec que les nostres essències s’han posat en contacte… sense tecnologies pel mig… d’energia a energia… si no s’ha mogut res, no passa res, en la nostra realitat la diversitat és la única veritat… És important dedicar-te temps a tu mateix, dedicar temps a les persones que estimes, dedicar temps a les coses que fas i estimes… tot plegat t’ajudarà a sentir viva la teva essència… i a ser coherent amb els seus batecs… ànims si vols ho pots fer, i si ho fas t’adonaràs de que ho estàs aconseguint… Accepta’m aquesta reflexió…i sigues feliç vivint la teva resposta….
Albert Bover (Psicòleg)
Vitalpsic 